14.000 espectadors empenyen el Nàstic cap a la final

El Nàstic no només va passar a la final del play-off d'ascens sobre la gespa amb els onze jugadors. Va començar a guanyar l'eliminatòria abans del partit, durant el partit i també després del partit. I és que els grana van jugar amb 12, i no amb 11. Espectacular ambient al Nou Estadi fregant els 14.000 espectadors. Tercera millor entrada al coliseu tarragoní des del fugaç pas per Primera Divisió, amb 13.972 espectadors, un centenar més que el partit d'enguany contra el Depor.

REBUDA ESPECTACULAR

DDR PI ERC seguretat Nastic

Tot va començar una hora i mitja abans del partit. Primera injecció d'adrenalina per a la plantilla tarragonina. Rebuda a l'autobús de l'equip descomunal. La marea grana va acompanyar l'equip fins a la porta de l'estadi amb bengales, bufandes i molts càntics. La prèvia ja feia preveure un partit gran, d'aquells que si les coses van bé, es recorden durant molt temps. Els nastiquers, impacients, ja van començar a treure els nervis.

Tota l'eufòria va traslladar-se després de fora a dins. Les immenses cues als accessos van fer que els seients no aconseguissin omplir-se del tot fins a la mitja hora de joc. Això no va impedir una imatge per al record al Gol de Muntanya, amb un impressionant mosaic presidit per un fragment de l'himne. A partir d'aquí, el públic va animar, va pressionar, va protestar. Va fer tot el possible per estimular els seus.

EUFÒRIA PER PARTIDA DOBLE

I va celebrar, va celebrar molt. Primer, eufòria col·lectiva amb l'1-0. El públic, rendit a l'home de moda a Tarragona, Alan Godoy, que no sap marcar si no és fent golassos. Abraçades, petons, crits i el que calgués per viure el moment. Al cap de poca estona, de nou l'èxtasi amb el gol de Borja. Els nastiquers ja es veien a la final i es deixaven endur per les emocions.

TENSIÓ ALLIBERADA

Només el gol de Rodri Ríos va fer emmudir el Nou Estadi durant uns pocs segons. La resta del partit, el públic va portar la iniciativa. Amb el 2-1 no van deixar l'equip sol. Amb el final del partit, hora d'alliberar totes les tensions i sobretot de celebrar. La comunió entre afició i equip es va reforçar encara més amb una entrega mútua. Feia moltes temporades que la Nàsticmania no estava tan viva.